El Front del Pallars

El mes de març de 1938, la guerra civil arriba a Catalunya, tot i que els bombardejos tan aeris con navals, ja feia molt que es patien. L’ensorrament de front d’Aragó fa que l’exèrcit república quedi molt malmès i debilitat i les forces franquistes entren al territori de Catalunya per diferents indrets. A les terres de ponent arriben pel Sud a Lleida i Balaguer i pel nord a traves de Pont de Montanyana i el Port de Montllobar arriben als voltants de Tremp, ocupant tots els pobles de la riba dreta i guanyant posicions a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa fins a molt a prop d’Isona.

Fortificacions a Pessonada

Els pobles de els pobles d'Orcau, Basturs, Sant Salvador de Toló, Sant Miquel de la Vall, Sant Martí de Barcedana i les muntanyes de Sant Corneli, la Serra de la Campaneta i el Mont de Conques cauen en mans dels insurgents.
Amb pocs dies el front s’atengué fins a l’hostal Roig, al costat del Port de Comiols per el Sud i fins a les muntanyes per damunt de Sort; Llavorsi i Esterri d’Aneu pel Nord.

Búnquer franquista als peus del Roc de la Pessonada

Les forces franquistes eren bàsicament la 61, la 62 i la 63 Divisió, amb els carlistes del batallo Oramendi, els falangistes de la 27ª bandera de la Legio i el 150 i el 152e batallo del cos de l’exèrcit del Marroc, Comandats per els generals Heliodoro Rolando de Tella y Cantos, el general Antonio Sagardía Ramos ( que es fa tristament famós al Pallars, per la seva especial crueltat amb la repressió de tots els que considerà desafectes al Movimiento Nacional, amb incomptables abusos i afusellaments a la població civil) i el General Agustín Muñoz Grandes.

Trinxera de subministrament franquista a Vilanoveta

L’exèrcit república desplega per oposar-s’hi els cossos d’exèrcit X i XI, amb una amalgama de forces
de tot tipus, des de l’antiga brigada Durruti, fins a el que hom anomena la quinta del biberó, forces recent reclutades, molt poc entrenades i mal equipades que paguen amb la seva vida, moltes decisions desesperades i desafortunadament malt dirigides.

Els seus comandants son el coronel José Perea Capulino i el tinent coronel Francisco Galán.

El dia 21 de Maig de 1938, la República inicia un fort contraatac per re-conquerí les posicions del Pallars i empenya les forces franquistes cap a l’Arago, pro desprès de fortíssims enfrontaments a indrets com el Sant Corneli, les Roques d’Aulo, el mont de Conques, l’ermita d’Espla, o els voltants de Balaredo el front s’estabilitza.

Cim de Sant Corneli. La creu es posterior a la batalla.

Vista des de Sant Corneli cap a la costa Gran, per on és produí un dels contraatacs republicans

Fortificacions republicanes a la Posa, a prop d'Isona 

Cal fer notar la diferencia entre les fortificacions d’una i altra banda. Els millors mitjans estaven del costat franquista, amb mes recursos, com ara el ciment i el ferro per fer les fortificacions. A mes a mes la reraguarda franquista era molt mes accessible per carretera, no distant a peu mes que una o dues hores. Això significa una gran avantatge tàctica tant pel subministrament com per l’evacuació de ferits.
Les tècniques de construcció també varien un xic, d’un a altre exercit. On és mes evident és a les construccions mes solides, com a búnquers i casamates on els millors materials van fer que les línees franquistes fossin cada dia mes fortes.

Búnquer republicà a la sortida d'Isona

Una característica que permet distingir a les fortificacions republicanes son les ondulacions al ciment exterior on si clavaven per reforçar-los sacs de sorra.
Molts búnquers estan avui dia molt malmesos per el pas dels anys i per que desprès de la guerra, la gent del país esbotzaven les parets i sostres per recuperar el ferro que reforçava el formigó. 

Búnquer damunt de Figuerola d'Orcau

Búnquer convertit a caseta d'eines a Figuerola d'Orcau

El Mont de Conques

El turó de Mont de Conques es situa entre els pobles de Figuerola d'Orcau, Conques, Isona i Sant Romà d'Abella.

De fet no es una muntanya pròpiament dita sinó un altiplà que s’eleva al mig de la Conca Dellà.
L’any 1938 es convertí en un dels indrets mes sagnants de guerra civil a Catalunya.
Les forces faccioses ocuparen aquest indret a l’ofensiva que ocupa el Pallars els primers dies d’Abril de 1938.

Niu d'ametralladores encarat a Isona

La línea de front va quedar instal·lada en aquest sector a un front que anava de la serra de Campaneta al Sud, el riu de Conques, el Mont de conques, i per Basturs i Orcau fins al cim de Sant Corneli. 

Isona, a molt pocs kilòmetres queda dins del territori de la República i es pràcticament arrasada per l’artilleria. 

Búnquer dominant la plana davant Sant Romà d'Abella

La situació estratègica del Mont de Conques dominat la vall, fa que aquí si produeixen forts contraatacs i la posició canvia de mans diverses vegades a l’ofensiva que l’exèrcit popular llenca al tot el sector a finals de Maig de 1938. 

Mare Deu de les Esplugues

Impactes a la façana

Especialment durs sons els combats als voltants de l’ermita de la Mare de Deu de les Esplugues, que va ser parcialment destruïda.

A la seva façana principal poden observar-s'hi centenars d’impactes de bala.

Els feixistes finalment ocupen les posicions i milloren les fortificacions a tota la línea. 

Fortificació al Mont de Conques

Ferralla militar al Mont de Conques

Les Pedres d´Auló

Un indret especialment sagnant aquells mesos de 1938 va ser la serralada de les Pedres d'Auló. (Per damunt del poble de Roní, actualment a la carretera d’accés a Portainé.)
A la primera envestida, fou ocupat per les forces franquistes, que instalar-en unes posicions no massa fortes, nomes unes metralladores. Una nit les forces lleials a la Republicà el prengueren per sorpresa, i això desencadena una sèrie d’atacs i contraatacs on aquelles posicions canviaren de mans un munt de vegades.

Les roques d'Auló

Al ser un indret força singular i estratègic, ningú volia perdré la posició. La matança va ser considerable. Les armes mes fetes servir aquí, van ser les granades i els morters.

Si visiteu l'indret, quedareu esparverats de la quantitat de munició que és troba escampada per tot arreu, i han passat mes de 70 anys.

Cap d'una granada de morter

Granada Laffite 

Bala de fusell Mauser

Diverses restes de munició

Búnquer a la serra d'Auló

Camí de combois als búnquers d'Auló

Quan els combats s’estabilitzen a Auló, els franquistes reforcen les posicions i construeixen búnquers i trinxeres per tot arreu.

Per abastir a les tropes recluten forçosament  homes i mules entre la població civil, obligant-los a fer un servei de combois, on molts hi perden la vida.

Entre el 25 de juliol de 1938 i mitjans de Novembre es produeix la Batalla de l’Ebre on la República acaba esgotant els seus recursos humans i materials.

Al front del Pallars es produeixen alguns enfrontaments propiciats per l'exercit popular, com a distracció per afluixar la pressió franquista a la zona de l’Ebre, amb combats mes o menys importats fins a finals de Desembre de 1938, quan els franquistes trenquen el front per la part de Comiols i comença la caiguda final de Catalunya.
Barcelona és ocupada el 26 de gener de 1939, el govern de Catalunya es veu obligat a fugir, i finalment creua la frontera cap l’exili.
El 10 de febrer les tropes franquistes arriben a la línia de la frontera.

La guerra a acabat a Catalunya.

D’aquella sagnant batalla han quedat per tots aquells indrets restes de les fortificacions i les línies defensives d’uns i altres.Tenint en compte les tècniques militars de l'època, era molt important el domini de les parts elevades, (avui en dia també, pro menys) a molts miradors estratègics hi ha punt d’observació, búnquers i nius de metralladores, que encara es poden visitar.

El front de Pallars va tenir lloc bàsicament a terrenys agrestos de mitja, i fins i tot, alta muntanya.

A mes de l'interés històric, la visita d’aquests indrets ens reportarà conèixer racons insospitats d’un gran interès paisatgístic.

La visita a aquest indrets esta molt ben detallada al llibre 25 Excursions pel front del Pallars de Joan Ramon Segura editat per Cossetania edicions.

La Xarxa d’espais de Memòria de Catalunya a començat a senyalitzar itineraris per la visita d’aquests indrets, com a les roques d’Aulo, les defenses de la Posa, o els búnquers de Vilamur.