La ocupació del Pallars (1938)
L'abril de 1938 va marcar un punt d'inflexió decisiu en el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya. Entre els dies 7, 8 i 9 d'abril, les forces de l'exèrcit franquista van irrompre a la Conca de Tremp, van aconseguir el travessament del riu Noguera Pallaresa i van establir la posició tàctica coneguda com el cap de pont de Tremp.
L'objectiu primordial d'aquesta maniobra d'alt valor estratègic era aconseguir el control directe de les instal·lacions hidroelèctriques clau de la regió, específicament les centrals de Talarn-Tremp i de la Pobla de Segur.
Mitjançant el domini d'aquests complexos energètics, el comandament rebel pretenia tallar de manera dràstica el subministrament d'energia elèctrica vital que alimentava la indústria de guerra republicana concentrada a la regió metropolitana de Barcelona i el seu entorn industrial.
Aquesta penetració va establir una línia de combat d'uns cent quilòmetres de longitud, que s'estenia des de les crestes del Montsec fins a les Valls d'Àneu, discorrent de forma paral·lela al curs del riu Noguera Pallaresa.
Aquest front es va mantenir plenament actiu durant gairebé nou mesos, des de l'abril de 1938 fins a la ruptura definitiva de les defenses republicanes el gener de 1939.
Dins d'aquest dispositiu, la direcció franquista va establir la 63a Divisió, sota el comandament del general Heli Rolando Tella Cantos, amb base operativa a la Pobla de Segur, desplegant les seves línies al marge esquerre del riu, entre la serra de Sant Corneli i la zona d'Esplà.
El cap de pont de Tremp no només garantia la protecció de l'embassament de Sant Antoni —el de més capacitat de tot el sistema fluvial Segre-Noguera—, sinó que convertia la muntanya de Sant Corneli (1.347 - 1.351 metres d'alçada) en una atalaia defensiva i ofensiva de característiques primordials.
Aquest bastió natural, juntament amb el Roc de Pessonada i el turó fortificat de Vilanoveta, dominava visualment i militarment la vall de Carreu, la plana d'Isona i la Conca Dellà. Ambdós exèrcits van procedir a la fortificació intensiva de les seves respectives línies, traçades en paral·lel i sovint separades per escassos metres de distància, transformant el territori en un complex entramat de trinxeres, búnquers i abrics excavats a la roca viva.
La Batalla de Sant Corneli
▼
SANT CORNELI
A partir del 23 de maig de 1938, l'ofensiva republicana s'estengué per tot el front del Pallars. Es van realitzar atacs a les posicions del Cucut, el Mont de Conques, Sant Corneli, Vilanoveta, el Roc de Pessonada, Llania, Esplà, Sant Mauri, les Collades, les Pedres d'Auló, Baladredo i Serelles.
L'aviació republicana, a més, va bombardejar tota la línia del front. Inicialment, els atacs estaven ben coordinats i executats, fins i tot semblava que el front nacionalista cediria a la conca de Tremp.
No obstant això, la resistència dels franquistes a Sant Corneli va resultar estratègica.
Sant Corneli, una elevació al nord de la conca de Tremp amb una alçada de 1.347 metres, dominava tota la vall de Carreu i part de la conca. El Mont de Conques, una altra elevació de 701 metres al bell mig de la zona, també era un punt clau per a la defensa de Tremp i les centrals hidroelèctriques.
El 23 de maig, les divisions republicanes 31, 34 i 26 van llançar un fort atac des de la vall de Carreu fins a les posicions de Carreró, prop de Sant Salvador de Toló, després d'una intensa preparació artillera. Malgrat que la majoria de les posicions nacionals van resistir, alguns sectors van canviar de mans diverses vegades. Sobretot a la cota 666 i al poble de Sant Romà d'Abella, on es va lliurar una lluita ferotge amb múltiples atacs de la 119 Brigada Mixta republicana acompanyada de carros de combat.
Tot i això, les línies nacionals van romandre intactes, excepte al sector de Sant Corneli, on la cota 1164, coneguda com a Costa Gran, va ser ocupada per la 134 Brigada Mixta. Enmig dels combats a la cota 1164, els comandaments nacionals van decidir reforçar les posicions més dominants de Sant Corneli, prop de l'ermita del mateix nom.
Aquest punt era defensat per dues companyies i dues seccions de metralladores del Batalló de las Navas, amb el suport d'una secció del Batalló de Cazadores de Ceriñola i dues companyies del Tercio de Requetès de la Virgen Blanca, de la 61 Divisió.
Alhora, les divisions nacionals 150 i 152, sota les ordres dels generals Muñoz Grandes i Rada, van arribar al front de la Noguera Pallaresa després d'haver estat portades urgentment des del sector de la Granja d'Escarp i Mequinensa.
La 150 Divisió va jugar un paper destacat en els combats de les Pedres d'Auló i, especialment, a Sant Corneli. Durant la nit del 23 de maig, les brigades mixtes 134 i 62 van continuar atacant les posicions del cim de Sant Corneli. Al mateix temps, dos batallons de la 104 Brigada Mixta van滲filtrar-se pels barrancs de Carreu i Montesquiu i van envoltar els defensors franquistes.
El dia 24, es van repetir els atacs al cim i, tot i que les tropes republicanes van ser frenades temporalment amb bombes de mà, van aconseguir penetrar les trinxeres nacionals i es va lliurar una lluita cos a cos. No obstant això, les forces lleials no van poder ocupar definitivament les posicions de l'ermita de Sant Corneli i, després de patir nombroses baixes, van haver de retirar-se.
Paral·lelament a aquests combats, unitats de les brigades mixtes 119 i 120 de la 26 Divisió republicana van assolir ocupar el poble de Sant Romà d'Abella, defensat pel 10 Batalló de Zamora, que es va replegar fins al Mont de Conques. Allà van lluitar contra els batallons 477, 478 i 479 de la 120 Brigada Mixta per la possessió de l'ermita de les Esplugues.
Després de vèncer la resistència nacional a les cotes 882, 721 i 800, davant de Bastús, i ocupar aquesta localitat, les línies rebels s'havien esfondrat en aquest sector. Si les tropes de la República continuaven pressionant, tenien a l'abast de la mà la captura de Tremp. Però, inexplicablement, l'ofensiva republicana va perdre impuls, permetent que els reforços nacionals consolidessin una nova línia de defensa entre Sant Corneli i el Mont de Conques, passant per la cota 1.003, Orcau i les Collades.
L’ex comissari Joan Sans, que va participar en aquests combats, no pot entendre-ho quan ho explica: "La divisió ens va ordenar aturar l'ofensiva just quan veiem com els marroquins que defensaven Orcau abandonaven aquesta població per anar a reforçar urgentment l'ermita de Sant Corneli, que resistia heroicament les envestides republicanes. Nosaltres menjàvem la ràbia i la impotència: si ens haguessin permès avançar un quilòmetre més, hauríem pogut ocupar Orcau i arribar a Sant Corneli per la part de darrere, aïllant-lo de Tremp."
El general rebel Tella, que es trobava a la Pobla de Segur, ja no tenia reserves per desplegar. Enmig d'aquesta repetida pressió, hi va haver un moment en què Sant Corneli va estar en perill. Alguns atacants van aconseguir penetrar, però a dur penes van ser detinguts dins de les trinxeres. La sortida desesperada d'una secció de la Companyia Indígena de les Navas, una força d'elit formada per soldats marroquins, va assolir trencar l'assetjament. En aquells moments de màxima tensió, la valentia de la força d'elit va contagiar altres oficials i soldats d'altres unitats, que es van unir a la lluita amb bombes de mà i baionetes, mantenint obert el camí que comunicava amb la rereguarda, per on arribaven els subministraments i el material a les posicions. Encara avui, aquest camí s'utilitza per pujar a l'ermita de Sant Corneli.
Posicions i desplegament de combat a la zona de Sant Corneli.
Un testimoni del bàndol republicà d'aquella batalla és Julio Losada Bufalà, fill de Sort i sergent de la 2a Companyia del 245 Batalló de la 62 Brigada Mixta de la 31 Divisió republicana.
Va descriure l'atac a Sant Corneli de la següent manera: "Vam arribar a Bóixols i des d'allà vam avançar cap a Abella de la Conca, on vam romandre uns dies fins que, aquella tarda del 23, vam concentrar-nos amb altres forces a prop per atacar les posicions de l'ermita de Sant Corneli aquella mateixa nit. A poc a poc, a mesura que anava fent-se fosc, vam anar pujant i aproximant-nos a les posicions properes al cim, envoltant-les també per la part de darrere. En el primer moment de l'atac, vam agafar els defensors per sorpresa i vam aconseguir ocupar algunes de les posicions a prop de l'ermita. Vam resistir els seus primers contraatacs, però quan vam intentar reposar les municions, vam descobrir que les bales que ens subministraven no correspondrien als fusells que teníem. Va ser un desastre, no podíem disparar. Vam quedar a mercè de l'enemic i vam haver de retrocedir. Va ser una nit molt dura i trista. Però enmig de tot això, la camaraderia i l'esperit de lluita mai van desaparèixer." Després d'aquests intensos combats, les forces republicanes van retirar-se, i Sant Corneli va seguir en mans nacionals fins al final de la guerra.
La contenció de l'ofensiva republicana a aquesta zona va permetre als franquistes mantenir el control de la conca de Tremp i les centrals hidroelèctriques, que eren punts estratègics clau per al subministrament d'energia elèctrica a altres zones del país.
Sacs de sorra d'alta protecció a les infraestructures hidroelèctriques.
Presa i canalització d'aigua a la Noguera Pallaresa.
Texte extret de:
Les Batalles del segre i la Noguera Pallaresa de Pol Galito - Manuel Gimeno - Rodrigo Pita - Josep Tarragona (Pagès Editors)
Indrets d’una guerra. Cronologia del front del Pallars de Manel Gimeno i Llarcen (Profit Editorial - Bresca)
Fortificacions Militars
L'estabilització del front des de la primavera de 1938 fins al gener de 1939 va permetre una intensa activitat constructiva militar a tota la Conca de Dalt i la Conca Dellà.
La topografia regional, caracteritzada per grans relleus de roca calcària i valls estretes, va condicionar la tipologia i l'articulació d'aquestes fortificacions.
L'anàlisi de les restes arquitectòniques palesa una asimetria constructiva accentuada entre els dos exèrcits enfrontats.
L'exèrcit franquista disposava d'un accés directe i fluid a les artèries de comunicació principals, especialment la carretera de Tremp a la Pobla de Segur.
Aquest avantatge logístic, combinat amb la presència d'unitats especialitzades de sapadors, va facilitar el transport de ciment armat, bigues de ferro, totxanes i materials de pedrera fins a les mateixes crestes de les muntanyes.
Aquestes estructures destaquen per la seva solidesa, la presència de formigó armat abocat en matrius, cúpules de protecció contra l'artilleria i passadissos d'accés coberts.
En contrast, l'Exèrcit Popular, ubicat sovint en cotes inferiors i sense una xarxa de carreteres equivalent a la seva rereguarda, va recórrer de manera predominant a l'excavació de trinxeres directament sobre la roca viva, la construcció de murs de pedra seca amb material local, l'ús de sacs de sorra i l'entramat de fusta de bosc per blindar els llocs de tir i els abrics.
Al sector de Vilanoveta, el turó fortificat barra el pas estratègic al llarg del riu de Carreu.
Les forces franquistes van fortificar aquesta posició mitjançant un entramat de trinxeres revestides internament amb formigó i totxanes, la funció de les quals era impedir un trencament republicà que pogués amenaçar la carretera de la Pobla de Segur.
Impacte Socioeconòmic i Destrucció Territorial
Devastació urbana i reconstrucció: L'estabilització del front durant nou mesos, juntament amb els bombardejos i l'artilleria, va causar danys profunds a la Conca Dellà i el Pallars Jussà. La vila d'Isona va patir la destrucció de més del 75% del seu nucli urbà, motiu pel qual va haver de ser inclosa en el pla de la Dirección General de Regiones Devastadas.
Impacte demogràfic i econòmic: Es confirmen un mínim de 577 víctimes mortals directes a la comarca (sense comptar els desapareguts). Com que la majoria eren homes en edat de treballar, l'activitat agrícola i ramadera de la regió va quedar greument compromesa durant dècades.
Fi del front i simbolisme: Després de la caiguda definitiva del front el gener de 1939 amb l'ocupació d'Isona, el règim franquista va erigir el 1940 una creu monumental de ciment a la cota 1.351 del cim de Sant Corneli en homenatge als seus caiguts, que va ser enderrocada posteriorment per les tempestes i els vents de la zona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari: